Hola a tothom!
El dissabte vam anar al camp de refugiats de Betlem. S' hi respira la tristor... suposo que una situacio provisional que ja fa 60 anys que dura deu ser dificil per qualsevol. Doncs aixo, que l'ambient era molt trist, i ens va omplir de sentiments contradictoris. A mes a mes, despres vam anar a Hebron, una ciutat amb una situacio bastant dificil. Israelians i palestins cohabiten aqui, pero l'odi entre ells es palpa en les mirades... La ciutat esta dividida entre parts israelianes i palestines per linies imaginaries i chekpoints a cada cantonada, per sort vam trobar un guia en una associacio de dones que ens va acompanyar. En les zones on viuen els israelians, els palestins no poden entrar. Molts dels internacionals que no tenen la sort de trobar un guia han estat apedregats i tractats violentament per part dels colons, aixi que imagineu-vos com deu ser el tracte vers els palestins.
Per exemple, hi ha un carrer que es dels israelians, on els palestins vivien abans, pero els van fer tancar totes les botigues (be, els van dir que nomes podien obrir 2 dies si i 7 no, i clar, aixi no es pot mantenir el negoci...) i ara no poden passejarse per alla, han d'anar a donar unes voltes infinites per anar d'un lloc a l'altre...

Tambe hi ha zones de la ciutat on hi viuen palestins i israelians: aquests ultims s'instalen a la part de dalt dels edificis, i des d'alla els llancen pedres i totes les escombraries als palestins que viuen a baix, per aixo esta tot cobert de reixes.
Quan els hi dona la gana, l'exercit israelia enderroca cases, destrossa escoles... Per cert, l'escola palestina sembla una preso de les reixes que hi tenen per protegir-se de les pedregades...
Els nens no estan gaire fins, potser una mica bojos... suposo que creixer enmig de l'odi i la impotencia no fa be a ningu, i menys a algu que s'esta creant com a persona...

Va ser un dia molt intens, ple de sentiments contradictoris, rabia, impotencia...

Diumenge vam anar a Nablus, una altra ciutat. De Jerusalem a Nablus s'han de creuar 3 chekpoints, a vegades les cues son infinites... Un cop alla ens vam sentir molt observats, i a part del guia que vam trobar (la veritat es que estem de molta sort amb aquest tema) i la seva familia, no ens vam sentir gaire ben rebuts.. Com a Hebron, els infants i adolescents estan una mica bojos, suposo que els manquen molts valors i sobretot estabilitat per poder creixer en pau...
Entre altres coses, vam poder veure una casa enderrocada per l'exercit israelia fa uns tres anys, on van morir 9 persones (una d'elles una mare embarassada, i tambe infants), mentre l'avia de la familia es va passar 4 o 5 dies enterrada sota les runes, encara viva...

A Nablus tambe hi viuen samaritans, que son com un tipus de jueus, i conviuen amb els palestins o fins i tot son palestins.

D'alguna manera, crec que els israelians tambe son victimes d'aquesta situacio perque els ensenyen a odiar i tenir por de tothom, creuen que els volen matar o alguna cosa aixi. Es un conflicte realment complicat d'entendre, fa molts anys que dura i la situacio s'ha anat enquistant...

De sortida, vam voler esperar com tots els palestins a la cua, pero els militars no ens van deixar. "Aquest es el meu chekpoint", ens deia el jefazo. Els internacionals poden ensenyar el seu passaport i saltar-se tota la cua, pero no ens va semblar gens honest fer aixo, i com que creiem que els palestins son persones humanes com nosaltres i no mereixen aquest tracte humiliant vam creure que haviem d'esperar, com tothom. Pero vaja, que ens van obligar a passar per la cara. Et sents tant impotent davant d'aquesta situacio, d'aquesta prepotencia que els dona el fet de portar una arma i vestir de color caqui... Son molt gilipolles, de veritat.


Doncs res, aixo, que portem un parell de dies molt intensos que ens han deixat exhaustos, fisica i mentalment... Et venen ganes de cridar de rabia, de plorar de tristor, impotencia, a vegades por, frustracio...

Aquest viatge, suposo com tots els viatges, m'esta canviant i ensenyant-me moltissimes coses... Espero poder-vos transmetre tots aquests sentiments a la tornada.

Mama: menjo molt, soc la que mes menja del workcamp, quan algu no pot mes amb el seu plat mel dona a mi. La ferida be, no em fa mal. No tinc fotos del workcamp, pero avui ens donaran un cd amb fotos i potser algu en te, mirare de penjar-les i sino a la tornada... M'alegro que us hagin anat be les vacances.

Moltes gracies a tots i totes els que seguiu la meva experiencia, m'alegra molt saber de vosaltres, suposo que tinc els sentiments a flor de pell i trobo molt a faltar a tothom!!